CRONIQUES DE TRISTIA

& x0201C;En aquella època ara ja tan reculada i en una ciutat petita i trista, la realitat era bàsicament monocroma. Des dels vestits de la gent fins als colors de les façanes, tot era més aviat gris i fins i tot a la naturalesa li costava ensenyar els colors.& x0201D; L& x02019;època és la posterior al 1939, i la ciutat petita i trista, on el lector entreveurà Girona, podria ser qualsevol ciutat catalana d& x02019;aquell temps. Ès un ciutat que ha perdut la Guerra Civil, i que ha vist com els franquistes afusellaven un dels seus més ilúlustres homes de lletres. I és a partir d& x02019;aquesta realitat que el narrador ens proposa un recorregut, entreteixit pels records familiars, per un temps vençut i per un país sotmès. I ho fa amb la sàvia i elegant combinació de text i ilúlustració & x02014;en blanc i negre, és clar, feta per l& x02019;autor mateix& x02014; que atorga al llibre una especial qualitat. & x0201C;Diuen que un recorda el que vol o pot recordar, o el que ha decidit recordar. Jo recordo els meus records i els records d& x02019;altres& x0201D;, escriu l& x02019;autor. I afegeix: & x0201C;i quan no en tinc me n& x02019;invento de nous& x0201D;, perquè al capdavall, al que assistim és a un exercici literari, no pas nostàlgic però sí ple de recança i també d& x02019;ironia, pel món de la postguerra i el franquisme que va marcar fortament la vida de tants, fins i tot dels qui encara no havien nascut.