Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en lAlbert Serra. Érem a la platja, envoltats davis anglesos en pilotes, i enmig daquell mar de carn flàccida vaig decidir que sí, que per què no, que em convertiria en lAlbert Serra. En aquell moment no vaig saber resseguir quin pensament concret mhavia dut al cineasta, estant com estava envoltat dànimes que vivien de propines, octogenaris que es cobraven les hores extres davant laigua amansida. Res daquell panorama podia fer-me pensar directament en ell o en el seu cinema, o almenys res de manera immediata. Mirant tots aquells vells pensava en Rubens i en tants anys amb lobesitat com a paradigma de salut, pensava en la mort i en la naturalitat amb què tota aquella jovenalla en fugia, esforçant-se a semblar vius, fins i tot joves i lleugers, podia pensar en tot això, en el demà o en el després, però no en lAlbert Serra. Per quins set sous hauria de pensar en lAlbert Serra, al mig de la platja menorquina?